Un dia qualsevol al centre municipal de serveis socials bàsics

Article publicat a Social.cat el dimarts 29 d’octubre

LCordobaLaura Córdoba del Aguila
Llicenciada en pedagogia terapèutica i habilitada com a Educadora Social. Actualment membre del Comitè Científic del primer Congrés de Serveis Socials Bàsics.

El passat dilluns 30 de setembre vam estar fent la valoració sobre el Col·loqui que va servir per fer la presentació del Congrés de Serveis Socials Bàsics que es celebrarà a Barcelona al llarg del 2014. Durant el Col·loqui van treballar els lemes de les novenes jornades anteriors i vam analitzar la situació de l’estat del benestar en els moments actuals, on la manca de feina, la precarietat econòmica i la disminució de recursos i pressupostos dedicats als serveis socials estan posant a la població al límit. Per tot això, els professionals vinculats als SSB, vam redactar un Manifest on ens posicionem. Sense adonar-me’n vaig començar a escriure tot el que havia estat fent en la meva jornada laboral.

Ahir dimarts va ser una jornada laboral llarga. Vaig entrar a les 8h del matí i vaig sortir a les 20h…

Al arribar li comunico al meu company de torn d’urgències que he d’anar a fer un acompanyament a un noi que ha començat a fer absentisme i que a les 9h he de fer una coordinació a l’institut que està davant del centre de Serveis Socials (CSS). A la reunió hi ha molts serveis implicats i no he pogut canviar ni el dia ni l’hora. Com que ens toca atendre les urgències li dic que em truqui al mòbil en cas que haguem d’atendre alguna situació. En Xavier ha estat molt amable. “No et preocupis, ja hi sóc jo!…” Què bé quan els companys et donen suport!

Se’m fa tard. Surto corrent cap a casa del Jeferson, el noi de 14 anys absentista amb un problema d’agressivitat i impulsivitat tractat al centre de salut mental infantil i juvenil. M’està esperant al carrer. Agafem l’autobús i comencem a parlar. M’explica que el cap de setmana ha tingut una baralla molt forta amb la mare, que havien vingut els Mossos d’Esquadra a casa, que la mare l’havia castigat sense sortir amb els amics si no el feia fora de casa sense poder tornar-hi. Li pregunto per l’escola. Em diu que li agrada, és millor aprendre un ofici, però li costa agafar el ritme. De cop em diu que té un problema i que si jo el puc ajudar perquè l’escola ja li ha dit que no. Em demana si li puc facilitar targetes de transport públic per anar a l’escola. La mare no li pot comprar, al juny es va quedar sense feina i no té dret a l’atur, ja que es tractava d’una feina del sector domèstic. Recordo haver hagut de fer un ajut econòmic per comprar menjar el mes d’agost. Li dic que l’acompanyo per poder parlar amb la seva tutora i també per veure quines necessitats, despeses, etc. tindrà en aquesta escola. Apunto en la meva llibreta: valorar ajut trimestral de transport!!!.

A les 9h comença la coordinació de l’institut. Arribo tard. A la reunió hi ha la psicopedagoga de l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic), el coordinador pedagògic del centre escolar, la coordinadora de l’UEC (Unitat d’Escolaritat Compartida), l’EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i Adolescència) i jo, l’educadora de Serveis Socials Bàsics, per parlar de la María. La María va ser molt absentista durant el curs passat, es probable que vagi a viure a un centre de la DGAIA perquè cal protegir-la. La vida de la María ha estat força complicada: abusos per part del pare, cert grau de maltractament psicològic i físic per part de la mare… i les amistats de carrer vinculades a les bandes llatines l’han posat en una situació de risc. La mare, que fa temps que no treballa, viu d’una renta mínima d’inserció de 250 euros perquè només cobra la part proporcional per arribar al salari mínim interprofessional. Ha deixat de cobrar el subsidi de 426 euros perquè es va oblidar d’anar a fitxar a l’oficina de treball: amb el desnonament i els problemes amb la María! L’han penalitzada i no podrà cobrar el subsidi fins que passi un any. La treballadora social l’ha ajudat a fer un recurs. Per sort han pogut optar a un pis de protecció oficial i només pagaran 98 euros de lloguer. Tots tenim molt clar que hem de donar una oportunitat a la María. Li agrada molt la cuina i potser estudiant aquest ofici començarà a centrar-se una mica.

Torno al CSS. A les 10:30 s’apropa Xavi a la meva taula. Tenim una urgència! M’han dit que es tracta d’una dona de 85 anys. Entrem a l’entrevista:

─ Bon dia Antònia, sóc el Xavi el treballador social ─ es presenta el meu company ─ i jo Laura, l’educadora, com és que ha vingut? Què li passa?

─ Miri, jo estava vivint amb la meva filla des de fa cinc anys perquè em vaig posar malalta, molt malalta. Vaig estar molts mesos ingressada a l’hospital. Quan vaig sortir vaig anar a viure a casa de la meva filla i el seu marit… Es porten molt malament… Viuen junts
però en habitacions separades… hi ha unes baralles… La meva filla és molt especial, i ahir em vaig escapar i he tornat a casa meva. Casa meva és de propietat. Feia quasi un any que no em portaven a casa meva saben! No hi ha telèfon. Però jo no aguantava més allà!!! M’havia ficat en un centre de dia, que em pago jo eh! 520 euros al mes de la pensió! Amb tot de persones amb Alzheimer i jo no tinc aquesta malaltia. Em tenen en una habitació molt petita… i tot el dia em crida: fas olor de pipí! Jo porto bolquers, me’ls recepta el metge, miri, miri…
─ El meu company porta l’entrevista, ell es especialista en gent gran i dependència. Després d’una llarga entrevista quedem que anirà l’endemà a casa seva. Ens assegurem que tindrà menjar i que estarà bé. Li aconsellem que vagi a dinar al casal d’avis que té molt a prop de casa.

Cap a les 12:30 he tornat a sortir. Aquesta vegada a una comissió social en una escola de primària. És la de principi de curs. Es tracta de fer la graella de famílies amb les quals haurem de treballar al llarg de tot el curs. Entre la directora, la treballadora social de l’EAP i jo anem repassant les llistes curs per curs: a unes dotze famílies ja se les està ajudant amb el material escolar i els llibres, ho hem estat pactant amb l’associació de pares i mares de l’escola. La directora mostra preocupació per una família hindú: el pare ha anat a parlar amb ella al matí. Li ha dit que els hi havien tallat l’aigua, que l’estan agafant de la font. Tenen dos nens, un de 4 anys i un bebè de 9 mesos. Quasi no té feina, i el que treu és pel menjar dels fills. Acordem que farà la fitxa de derivació i li facilito ja una hora d’entrevista.

Són les 14:30 tindré molta feina en aquesta escola, cada cop es nota més la falta de recursos econòmics de les famílies i això repercuteix en què els nens i nenes no tenen el material escolar, ni els llibres que necessiten. La graella de famílies en situació de precarietat i risc social és de 60 infants. Torno al centre de serveis socials per dinar.

A les 16h començo de nou a atendre entrevistes:

─ Bona tarda Lola, feia temps que no ens veiem─.

─ Si però he vingut perquè tinc un problema. Al meu fill, en Dani, li han dit que ha de portar ulleres. I és veritat que es queixa que no veu la pissarra. He anat a l’òptica per veure què em costarien però… què va, no puc pagar 180 euros. Mira, el material i la
socialització dels llibres 150 euros. He pagat l’habitació on vivim: 200 euros, i en cobro 480 de la feina i la Tmes… Digues, què em queda? I no l’estic deixant al menjador perquè no el podré pagar… ─.

La Lola és d’Hondures, encara no té papers i treballa sense contracte cuidant a una dona gran. Viu amb el seu fill de 9 anys. El pare del nen la va agredir al carrer i un cel·lular dels mossos la va ajudar. Al judici li van concedir una ordre l’allunyament. Gràcies a la llei catalana sobre la violència sexista està podent regularitzar la seva situació al país i també la del seu fill. Acordem que demanarem una ajuda econòmica per a les ulleres del Dani, ja que de moment s’han esgotat els xecs de pro-infància de la Fundació La Caixa, ni sabem quant en tindrem.

A les 17:30 apareix en Mohamed. M’explica emocionat, plorant, que la seva filla Fàtima ha acabat el PQPI (Programa de Qualificació Professional Inicial) d’administrativa i que en el bufet d’advocats on ha fet les pràctiques, li han donat 100 euros. Quan la seva filla els hi va donar es va posar a plorar i no podia parar. ─ Estic orgullós! He vingut per explicar-te que estic en procés de selecció d’una feina i, si m’agafen, cobraré 1200 euros i ja no vindré a molestar-te més. Se m’acaba la carta dels aliments i m’han dit que t’ho digui per renovar-la─.

─ I els petits (7 fills més), ja tenen els llibres i el material escolar?─ En Mohamed mira a terra. No els ha pogut comprar, la feina recollint xatarra no dona més que per pagar el lloguer, els subministraments i omplir les panxes, com diu en Mohamed. Acordem que anirà a les escoles a preguntar què necessiten els nens.

Registro les entrevistes i tanco l’ordinador… a l’autobús de tornada a casa llegeixo el diari. A les pàgines centrals han fet una anàlisi dels futurs pressupostos del 2014 del govern espanyol. Hi han fet una comparativa respecte als del 2013. La partida de Serveis Socials disminuirà un 36%. Com donarem sortida a les situacions que hem d’abordar en el dia a dia? Al cansament d’un llarg dia de feina s’hi suma la manca de sensibilitat dels polítics cap als serveis públics imprescindibles.

Em va costar dormir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s